16/11/2021

També ho són aquests àcars menudíssims -no n’he esbrinat el nom- que a l’estiu omplen les teulades i que acaben trobant la manera de penetrar dins les cases. I això sense parlar de la invasió de cotorres argentines, de senglars, de mosquits tigre o de vespes asiàtiques que, entre més, que si no són una plaga, ho semblen. L’experiència i la intuïció fan pensar que cada vegada estem més sotmesos a canvis en l’entorn animal que afecten els equilibris ambientals i la salubritat de les persones.

Els experts deuen tenir respostes més precises per explicar tots aquests desequilibris i els augments de les plagues urbanes. La resposta fàcil, és clar, és atribuir-ho a l’escalfament global provocat per l’home, i així es pot afegir encara més sentiment de culpa a les campanyes en contra del canvi climàtic. Però hi ha altres raons. Per exemple, les prohibicions que les normatives europees imposen per a l’ús de determinats productes químics que abans servien per combatre les plagues. Aquesta va ser la raó que es va donar des del govern municipal per explicar les dificultats de posar a ratlla la panerola, encara que cal reconèixer que la seva actuació preventiva ha disminuït la plaga aquest darrer estiu. I ara sabem que el mateix passa amb les rates, i que es fa difícil combatre-les només amb els paranys tradicionals.

També hi ha altres factors com les circumstàncies meteorològiques particulars, que no tenen a veure necessàriament amb l’escalfament global. O l’increment exponencial del cens d’animals de companyia, no sempre ben atesos, també portadors de plagues. Per no dir l’acceleració de la circulació de persones i mercaderies per tot el món i el transport involuntari d’espècies fora del seu entorn. I, encara, el creixement de poblacions invasores que, a causa d’uns sentimentalismes animalistes molt urbans, impedeixen que es puguin regular de manera efectiva amb mitjans expeditius. Dit amb duresa: la persona que escampa molles de pa al parc per alimentar els ocellets és, també, responsable de la plaga de rates. I és patèticament ridícul que davant dels senglars que fan un mal irreparable als camps conreats, que entren a les ciutats de manera perillosa per a les persones, els vehicles i el mobiliari urbà, apareguin tota mena d’hipersensibilitats protectores.

Així doncs, se sumen la fam amb les ganes de menjar. Vull dir que hi ha tot un munt de causes naturals i humanes que afavoreixen els desequilibris animals, i alhora creixen les sensibilitats ambientals que impedeixen restaurar l’equilibri de partida. S’oblida que la relació home i natura sempre ha estat presidida per aquest doble vincle de mútua protecció i confrontació que determinades visions ingènues –per no dir beneites– ignoren.

I se sol menystenir el fet que la vida urbana ha afavorit unes condicions de salubritat que han permès en un segle doblar l’esperança de vida, posant a ratlla la natura. Però la voluntat de fer compatibles el ciment i els espais verds, els pisos petits amb tenir gossos i gats, la brutalitat de la naturalesa amb un impostat sentimentalisme urbà i, en definitiva, de gestionar l’increment de la complexitat d’estils de vida té els seus costos. Uns costos elevats que no es poden encarar amb solucions simples i benintencionades.

Font: https://www.diarideterrassa.com/opinion/2021/10/23/plagues-i-vida-urbana/

...